Contemplant la immensa mar,
que banya aquesta badia
on compareix cada dia
l’embat, i es posa a bufar;
Jo me dispòs a glosar
tot ple de melancolia
pel paradís que existia
dins aquell passat llunyà.
Sentim contar a n’els padrins
el que un temps Mallorca era,
terra verge i vertadera
ple de camp, arena i pins;
però ara els mallorquins
feim que l’illa torni enrera,
igual que la sabonera
que la mar se’n torna endins.
Diuen què el qui l’estima
mai per mai la destrueix,
i el que es reconeix
és què aquí ningú la mima,
perquè la gent no escatima
i amb ànsia construeix,
i així el litoral pareix
una glosa sense rima.
Sentint com rompen les ones,
romang amb els ulls tancats;
imagin els desbarats
que et fan totes les persones
i tu Mallorca perdones
tots aquests aprofitats,
desig que siguem salvats
d’unes mans tant polissones.
Si dins un món ignorant
no es valora la cultura,
dins un món sense hermosura
no es valora el teu encant.
Me’n vaig perquè mentrestant
veig com l’embat ja s’atura,
i jo i la mar, blava i pura,
junts ens esteim resignant.
